Entrevista a Quim Lozano (F.C.Barcelona Intersport Juvenil)

Com vas iniciar al món de l’handbol?

Amb només tres anys ja voltava per pavellons i anava a entrenar al Claret, on el meu pare portava un equip de benjamins i jo ja feia de les meves per intentar poder jugar algun partit quan més aviat millor. Però tot va començar abans, quan, el primer regal que vaig rebre acabat de néixer va ser una pilota d’handbol d’uns amics dels pares.​

On i perquè?

Com ja he comentat abans, va ser a l’escola Claret, on desgraciadament gairebé s’ha perdut la pràctica de l’handbol. Va ser de molt jove i gràcies als meus pares, als quals agraeixo molt per haver-me iniciat a la pràctica esportiva des de tant jove, ja que m’ha ajudat molt durant la meva vida. Els meus primers partits van ser a les Diades Esportives d’aquesta escola, les quals esperava durant tot l’any amb impaciència, ja que eren la gran festa d’allò que més m’agrada: l’handbol.

Quina ha sigut la teva trajectòria com a jugador?

Després d’aquesta etapa on no podia competir oficialment, vaig marxar a Sant Martí, on vaig passar els quatre anys de benjamí i aleví, amb un balanç més que positiu, ja que em vaig proclamar campió de Barcelona en dues ocasions i vaig conèixer a l’equip a molts dels jugadors que avui dia són rivals o companys d’equip però, sobretot, amics. Amb el salt de mini-handbol a handbol a 7, vaig marxar a Manyanet, on, en Vicens Iborra em va rebre amb els braços oberts i em va ensenyar, juntament amb el meu pare, a dirigir l’equip a la pista i ser un líder dins d’ella. Són magnífics els records que guardo d’aquells dos anys, ja que vaig millorar molt i l’equip es superava cada partit, esdevenint així un dels millors equips que mai havia tingut aquesta escola. Però el veritable premi estava per venir, el FC Barcelona s’havia interessat en mi i entrava en una aventura que, ni de bon tros, esperava que fos tan llarga. Són, de moment, 4 anys magnífics, amb un balanç de victòries i derrotes increïble, amb moltes visites al podi i moltíssims entrenaments, però, sobretot molta il·lusió de fer les coses bé. Encara no sé quina samarreta defensaré l’any vinent, però de ben segur que ho faré amb les mateixes ganes i entrega que sempre.

Es difícil compaginar els estudis amb els entrenaments?

La veritat és que no és tant senzill com sembla, ja que molts cops arribes a casa cansat després d’un entrenament i t’has de posar a fer deures o a estudiar, i es fa feixuc, sobretot en els anys de Batxillerat. Però amb organització i ganes, tot és possible. És important centrar-se en els estudis, ja que l’handbol no és un esport suficientment remunerat com per deixar-los de banda.

Quin jugador ha sigut el teu referent?

Mai he estat una persona amb gaires ídols ni mites, no m’agrada obsessionar-me en un jugador, si no que intento aprendre les millors qualitats de cadascun i aplicar-les al meu tipus de joc i al que se’m demana des de la banqueta. Si n’hagués d’escollir un, seria el francès Jackson Richardson, un veritable líder a la pista que dominava el tempo i la direcció del partit com molt pocs altres han aconseguit fer-ho al llarg del temps. M’agradava d’ell, sobretot, la seva varietat de trajectòries que enriquien el joc de l’equip, aspecte que intento imitar quan jugo.

Creus que arribaràs a la Lliga ASOBAL?

Arribar a l’elit avui dia és molt complicat, ja que cada cop el nivell estatal és més alt. Sent un jugador de baixa estatura és encara més complicat, ja que l’handbol cada cop és un esport més físic i es requereixen més centímetres dels que disposo. Malgrat això, no renuncio a una de les il·lusions de la meva vida, lluitaré per arribar a la màxima categoria possible, sempre gaudint de l’esport.

Tens algun record a la vida esportiva que sigui inoblidable? Quin?

El vestuari. És on el jugador es vesteix de curt i es prepara per sortir i deixar-se la pell a la pista. Les xerrades de l’entrenador, les mirades amb els companys que saps que ho donaran tot per tu, igual que tu per ells són moments que un només pot apreciar fora de la competició, però són molt macos de viure. Si escullo un partit, em quedo amb la lluita per la classificació del campionat d’Espanya amb el Manyanet, ja que, de la mà d’en Vicens Iborra, vam ser l’equip que va aconseguir millor classificació de la història d’aquesta escola. Els campionats amb el Barça i amb Catalunya també són inoblidables, però la bona actuació amb ells ja està pressuposada. En canvi, amb el Manyanet vam ser, per dir-ho d’alguna manera, l’equip revelació. Quan un esta competint en alt nivell, és clau tenir un conjunt de records que et facin recordar qui ets, perquè ho fas i com has arribat, en els moments difícils i de màxima tensió, per tal de poder aconseguir una motivació addicional.

Com va encaixar l’equip la derrota davant l’Ademar a la final?

Només ha passat un dia des d’aquesta gran final, davant de més de 3.000 persones, que ha significat un cop molt dur per l’equip, ja que portem tota la temporada treballant per complir aquest somni. Sabem  que en aquests partits una pilota al pal canvia completament la història del partit i que els petits detalls marquen la diferència, però animant-nos els uns els altres com a grup humà que som ens hem refet. Personalment, a mi em va caure l’ànima al terra amb el xiulet final, ja que a la final no guanyes la plata, si no que perds l’or. Però amb el pas del temps, la plata cobra molt més valor i el record és increïble igualment. Un plaer haver estat durant tres anys consecutius a la final del campionat d’Espanya.

Quina nota li posaries a la temporada del FCB Intersport Juvenil Masculí?

Hem quedat campions de Catalunya i sots-campions d’Espanya, en una temporada brutal on només el Sant Martí ens ha aconseguit guanyar en el temps reglamentari i cap equip ens ha arribat als 30 gols (amb l’excepció de l’Ademar a la pròrroga on també ens van guanyar). A principi de temporada ningú apostava per nosaltres i, amb esforç i molt de treball, hem fet una progressió espectacular, tant a nivell col·lectiu com individual. Hem aconseguit fer una gran família, cosa molt complicada al FC Barcelona, ja que cada any l’equip és completament diferent; per aquesta unió i companyerisme al vestuari, matrícula d’honor totalment merescuda. Al cos tècnic, Àlex Barbeito, Jordi i Genís i als meus amics i companys d’equip, gràcies per aquesta temporada digna d’un somni.

Algun consell per als que s’inicien al món de l’handbol?

Són 15 anys en aquest món i, el que m’ha proporcionat principalment, són valors i amistats. Amistats que perduren al llarg del temps i que és un plaer trobar-te-les a la pista. Practicant handbol s’aprenen valors completament aplicables a la vida, com són el treball en equip, el sacrifici, l’esforç i la satisfacció de la feina ben feta.
El meu consell és que no us rendiu mai, lluiteu pel vostre somni i no deixeu que mai ningú us digui que no sou capaços de fer alguna cosa i, sobretot, gaudiu de l’espectacle de superació que ofereix l’handbol, tant com a jugadors, entrenadors o espectadors.

Per últim, mostrar el meu agraïment a la web http://www.handbol100x100.tk per pensar en mi i desitjar-li que la seva difusió creixi i us pugueu convertir en una referència informativa del nostre esport, que està necessitat de gent com vosaltres que facin saber allò que passa al nostre món.

Quim Lozano (@quimlozano20)

de Martí Ruiz García

Deja un comentario