Sara Gil De la Vega va néixer a Barcelona el 25 d’octubre de 1994. Estudia 2on de Batxillerat al CAR de Sant Cugat, es jugadora de la selecció catalana juvenil que es va proclamar fa uns mesos campiona d’Espanya a Andalusia i de l’Esportiu Castelldefels que acaba d’aconseguir l’ascens a la màxima categoria de l’handbol estatal.
Sara felicitats.
Com i on van ser els teus inicis en l’handbol?
Vaig començar a jugar a handbol a sisé de primària. Els meus amics
tenien un partit i em van dir si volia jugar, ja que els hi faltava un
jugador. Jo aquell dia tenia una actuació de gimnàstica rítmica i em
vaig haver de posar una samarreta sobre el mallot, va ser còmic.
Fins a infantil de primer vaig estar jugant amb nois i desprès es va
formar el Sant Martí adrianenc femení. Allà vaig estar fins a cadet
de segon any. A causa de que érem poques jugadores vaig canviar
d’equip i vaig marxar a Castelldefels, on soc ara.
Quins son els teus millors records d’aquella època?
El meu millor record de quan vaig començar a jugar a handbol
amb l’equip femení. Quan la nostra portera es va posar malalta i
em vaig haver de ficar a la porteria. No em van fer cap gol en els
primers trenta minuts, desprès uns quants… jaja
Mantens el contacte amb alguna companya d’aquella època?
Dels nois alguns i de les noies totes. De tant en tant ens veiem.
Si, primer vaig jugar en un equip mixte. I amb alguns nois ja no tinc contacte.
Quin ha estat el teu jugador o jugadora referent?
Els meus referents són el Victor Tomàs i la Carmen Martín. I la meva referent extranjera es la Anita Görbicz.
Com es el dia a dia de Sara Gil?
El meu dia comença a les 6 i 20 del mati, que és quan em desperto per anar al CAR de Sant Cugat. Començo l’entrenament a les 8 fins les 9.30. Desprès em dutxo i a les 10 vaig a classe fins les 12.30. De 12.30 a 15.15 tinc temps lliure (menys dimarts que entreno) per estudiar, dinar, anar al fisio… A les 15.15 torno a classe fins les 17.45. Dilluns, dimecres dijous i divendres entreno a Castelldefels al vespre i el dimarts es l’única tarda que tinc lliure.
Amb la selecció catalana vas aconseguir l’or als Campionats d’Espanya Cadets la temporada 2009-10 i aquest any repeteixes títol amb la selecció juvenil. Són comparables els dos campionats?
No són comparables. Aquest any ha sigut molt més dur, hi havia molt mes nivell. Sabíem lo important que era tornar a ser campiones i teníem moltes ganes de repetir el títol, ja que a León ens vam quedar sense medalla.
Parlem del campionat juvenil. Als quarts de final contra les amfitriones i a les semifinals contra Euskadi vau patir moltíssim i semblava que a la final contra Madrid va ser mes còmoda.
Desde dins teníeu aquesta sensació?
Sabíem que els quarts de final i la semifinal seria molt dura, i com has dit vam patir molt però vam ser capaces de lluitar fins al final i guanyar. La diferencia entre aquests partits i la final es que vam sortir amb unes ganes tan grans que no vam donar cap oportunitat a les Madrilenyes.
La temporada passada, sent encara juvenil de 1er any, t’incorpores al Castelldefels. Com encaixa una noia de 16 anys en un vestidor amb tanta diferencia d’edat?
La veritat és que ho vaig encaixar molt bé ja que les meves companyes em cuiden molt i m’ajuden en tot el que poden.
Això de tenir una companya d’equip com a entrenadora a la selecció no es gaire habitual. Com ho has portat? Hi ha alguna anècdota que es pugui explicar?
Els primers dies era molt estrany, no sabia com dirigir-me a ella perquè tenia molta vergonya. Poc a poc l’he anat coneixent com a companya i ara ja no es tant estrany.
El dia del meu aniversari em va venir a buscar al CAR per anar a entrenar. Vam anar a posar benzina, però es va deixar la cartera, jo no portava diners i a Castelldefels no arribàvem. Vaig riure molt aquell dia, perquè li van haver de portar la cartera del lloc on ella treballa i vam estar com 20′ parades al pàrking del supermercat del costat de la benzinera jaja.
Ja el teu primer any el teu rendiment va ser força bo. T’esperaves tenir tant protagonisme en l’equip?
La veritat és que no m’esperava tenir tants minuts. Això em va ajudar a confiar més en mi mateixa i a rendir al màxim.
Desprès de la decepció de la temporada passada, aquest any aconseguiu l’ascens i el títol. Us heu tret aquella espineta o es va superar de seguida?
L’any passat anàvem amb pocs punts i va ser impossible aconseguir l’ascens. Tot i així no vam llençar la tovallola fins aconseguir aquest ascens tant desitjat.
Tot i no fer una bona fase a Valladolid l’equip s’ha refet i a Valencia veu saber patir. el debut amb victòria davant Zuazo va ser un punt d’inflexió?
Sabíem que el primer partit s’havia de guanyar si o si, ja que sinó ens quedàvem pràcticament fora de les possibilitats per pujar. Aquest triomf crec que va ser el més important de tots i el que ens va fer seguir lluitant cada partit fins al final.
A l’últim partit us enfrontàveu a les grans favorites del campionat i vau demostrar ser molt superiors. Us esperàveu remuntar el gol-average i ser campiones?
No m’havia plantejat guanyar el gol-average, totes sortíem a guanyar i ha deixar-nos tot a la pista. Aquesta actitud ens va permetre poder remuntar el gol-average amb el Guardés.
Amb 17 anys faràs realitat el somni de moltes jugadores, el que es preguntaria la majoria es, i ara que?
Ara toca continuar treballant, aprendre de les meves companyes i aprofitar al màxim aquest somni que tant desitjava.
Aquesta temporada l’acabaràs debutant amb la selecció catalana absoluta a la Copa de les Nacions. Era un objectiu a principi de temporada o la convocatòria t’ha arribat per sorpresa?
Sincerament no m’ho esperava, ni m’ho havia plantejat. A sigut una gran sorpresa!!!
L’estiu passat vas formar part de la selecció espanyola juvenil al campionat d’Europa de la República Txeca. Com vas viure l’experiència?
Va ser una experiència inoblidable. Vaig conèixer a noves companyes, nous països, noves tècniques de joc… Participar en un Europeu, tot i el mal resultat, m’ha ajudat a aprendre a ser més competitiva
Fa uns mesos la Federació Espanyola va fer publica la renuncia a participar al campionat del món juvenil de Montenegro, equip en el qual tenies moltes possibilitats d’entrar. Quina opinió et mereix aquesta decisió?
No pensava que tindríem plaça per al campionat del món. Però quan vaig veure que la Federació Espanyola renunciava a la plaça va ser un cop molt dur. Tenia possibilitats d’anar i m’hagués agradat tenir aquesta experiència. Tot i que al Europeu no ens vam classificar érem conscients de que podríem classificar-nos si alguna selecció renunciava a la plaça. No crec que hagi sigut la decisió mès justa per l’handbol femení.
Et sembla que es fa suficient, tant a nivell estatal com català, per promocionar l’handbol?
Jo crec que no. Les federacions i clubs si que fan el possible, però amb els pocs recursos econòmics es difícil promocionar l’handbol.
Quins consells donaries als joves esportistes que s’inicien en el nostre esport?
Doncs aconsello que no deixin de lluitar per els objectius que es proposen i que amb treball, il•lusió i sacrifici es pot arribar fins on vulguis.
Moltes gràcies.
Around the hand 